Plou...
La pluja cau
tranquil·la, suau.
L'avi s'ho mira
serè, immortal.
tranquil·la, suau.
L'avi s'ho mira
serè, immortal.
-------------------------------------------------------------------------------------
Per tu...
-------------------------------------------------------------------------------------
Per tu...
Giroscòpia
Bé, bé, bé... Per amanir aquest (que és molt simple tot sigui dit), vos deixo una cançó que se us farà coneguda. És d'un grup molt interessant i català!
Només cal que accediu a l'enllaç, és la seva web. La musica es posa a sonar sola.
u_mä - Efecte dòmino
http://www.umabcn.com/
------------------------------------------------------------------------------------
------------------------------------------------------------------------------------
Efectivament... curt. Però tothom dóna voltes, l'important és saber sobre on les dónes.
Només cal que accediu a l'enllaç, és la seva web. La musica es posa a sonar sola.
u_mä - Efecte dòmino
http://www.umabcn.com/
------------------------------------------------------------------------------------
Todo el mundo gira,
gira sin cesar.
Y yo solo doy vueltas,
sobre tu propio girar.
gira sin cesar.
Y yo solo doy vueltas,
sobre tu propio girar.
------------------------------------------------------------------------------------
Efectivament... curt. Però tothom dóna voltes, l'important és saber sobre on les dónes.
Adulteri
Vinga va, a petició popular... que ja m'havia oblidat del blog... jaja!!
Aquest cop si, acompanyada d'una gran peça, d'una gran peli...
Yann Tiersen - La valse d'Amélie
http://www.youtube.com/watch?v=GWrxs2RDNRU&feature=related
---------------------------------------------------------------------------------------
Retrogrades sinàptics
empresonen la meva raó.
Xiscles elèctrics
reclamen el guanyador.
El joc fa massa
que s'ha acabat...
I cap dels dos
l'ha guanyat.
La dansa de l'ànima
I un cop al fons de l'abisme
acotaré el cap submís, conscient
de la meva arribada.
Veus que canten sense moure els llavis.
Tambors que ressonen sense les membranes.
Pols de segles caiguda, sense petjades.
Una llum tremola al centre.
Les meves germanes.
I m'atanso a la rotllana,
unint-me a la dansa, frenètica
però muda, de les nostres ànimes.
Bé... Fent referència a una actualització passada, reprenc el fil i remato la petita història.
http://kritomandia.blogspot.es/1207138440/un-cop-davant-l'abisme/
Aquest cop, parlo de l'abisme, no del salt, ni de la caiguda... sinó de l'abisme en si i el que espero trobar-hi.
Per acompanyar-ho musicalment he triat aquesta vegada una cançó de Boards of Canada, per què? doncs per la manca d'oxigen... per la caiguda, per la simplicitat de la peça.
Boards of Canada - Dayvan Cowboy
http://www.youtube.com/watch?v=lrBZeWjGjl8
Un cop davant l'abisme
En el silenci del meu nínxol, massa gran
per la pols continguda, sento que
després de tants anys em criden.
Veus del passat, veus de l'oblid.
Potser només murmuris dels que no
han deixat ni ossos, ni escrits.
I m'atanço a l'abisme dels records,
cansat de tantes fal·làcies històriques,
per llançar-me al buit i sentir el no-res.
El que em pertoca. Reunint-me per sempre
amb les meves germanes.
Vos deixo una cançó per acompanyar el moment, Vangelis. Blade Runner, Memories of Green.
http://www.youtube.com/watch?v=3_dnm4wJ1oI&feature=related
PD: A vegades la memòria difumina la realitat, i converteix les coses en d'altres, que mai han estat...
per la pols continguda, sento que
després de tants anys em criden.
Veus del passat, veus de l'oblid.
Potser només murmuris dels que no
han deixat ni ossos, ni escrits.
I m'atanço a l'abisme dels records,
cansat de tantes fal·làcies històriques,
per llançar-me al buit i sentir el no-res.
El que em pertoca. Reunint-me per sempre
amb les meves germanes.
Vos deixo una cançó per acompanyar el moment, Vangelis. Blade Runner, Memories of Green.
http://www.youtube.com/watch?v=3_dnm4wJ1oI&feature=related
PD: A vegades la memòria difumina la realitat, i converteix les coses en d'altres, que mai han estat...
Amb el pas del Temps, ben present.
I el temps pesarà damunt les nostres espatlles.
Un llast massa gran per poder-lo aguantar indefinidament.
Una molèstia que ens acabarà esfondrant el cos, aplastant
els nostres ossos febles, un per un, sense cap bocí de compassió.
Però l'esperit es manté ferm, malgrat la degradació del cos,
concient inconcient de la sabiesa de tantes i tantes hores passades.
Perquè només som pols. La pols que compta les hores al pas del temps.
I malgrat només podreu sentir un batec massa feble, tingueu ben present
que és ara, i no antany, quan flueix més vida per les meves venes!
PD: Us deixo el video... una cançó de'n Llach. Cal que néixin flors a cada instant. per no aturar la cadena... per resistir al temps. Cal que les flors es renovin, creixent cada vegades més altes, i més fortes, sense oblidar mai, les flors que les han precedit!
http://www.youtube.com/watch?v=y6TlypU1NGA
Un llast massa gran per poder-lo aguantar indefinidament.
Una molèstia que ens acabarà esfondrant el cos, aplastant
els nostres ossos febles, un per un, sense cap bocí de compassió.
Però l'esperit es manté ferm, malgrat la degradació del cos,
concient inconcient de la sabiesa de tantes i tantes hores passades.
Perquè només som pols. La pols que compta les hores al pas del temps.
I malgrat només podreu sentir un batec massa feble, tingueu ben present
que és ara, i no antany, quan flueix més vida per les meves venes!
PD: Us deixo el video... una cançó de'n Llach. Cal que néixin flors a cada instant. per no aturar la cadena... per resistir al temps. Cal que les flors es renovin, creixent cada vegades més altes, i més fortes, sense oblidar mai, les flors que les han precedit!
http://www.youtube.com/watch?v=y6TlypU1NGA
Quan el deliri, és inevitable...
Si, company. L'hora és arrivada. Ho saps, ho sé, i els dos ho sabem. No empetiteixis, no flaquejis! És ara, no abans o després, és ara quan compten les coses. Cal... sembrar el que s'és, i això tu ho has fet molt bé. Massa bé... de manera que la gent que t'estima, ni ara, ni mai, deixaran de tenir-te ben present. Recordant, encaixant tot el que va ser i tot el que podria haber estat.
Em mires, amb aquella cara que conec tant bé. Demanes auxili, em demanes qui ets... un rostre mira, des de la llunyania, sense ànima. Jo no tinc respostes, però quan arribi el moment... saps que estaré aquí, esperant pacient el teu pas.
Amb mi, una capsa de rotuladors. I així pintarem la mort, de colors.
PD: He tardat setmanes a donar-me compte que la foto, és la sombra d'una calavera, colorejada per sobre, amb un rostre que mira, impassible, el pas del temps.
PDD: I la canço... altre vegada de'n Silvio Rodriguez. Rabo de Nube. Desitjo també tot això per tu, amic, company, engruna important de la meva ànima. Un Rabo de Nube...
(clica aqui per escoltar-la)
Columpios hacia la Luz
Una imagen para ilustrar lo que siento... y una canción.
(clicar aquí para oír la canción)
-------------------------------------------------------------------------------------
La luna... columpios cara la luz...
Un arbol viejo que aguanta tenaz la presión de las cuerdas, que aprisionan sus libres brancas de cruda madera.
Cantos a las aves nocturnas, al sol, y a la luz de esa luna... clara y querida. Y yo, columpiandome con fuerza. Tomando velocidad y llegando cada vez más y más alto. Conciente del peligro. Negando lo imposible, queriendo alcanzar esa esfera adamantina.
Mi ser, sólo... mi sombra reflejada en la tierra que ya me queda lejana se mueve al compas de mi columpiar, moviendo mi alma de nuevo. Muriendo. Viviendo.
Pero el color gris de la noche, confunde los espíritus soñadores... tal vez.
Y tanto columpiar, tanto querer la esencia de esa luz... me caí. Desde el punto más alto. Perdón a los que lo vieron... perdón a los que me avisaron, perdón... a quien miraba la luna desde abajo, para frenar mi golpe. Soñando también.
Ahora... anclado en ella, mi corazón permanecerá de nuevo, prisionero en la Tierra.
